… i obrint lentament la boca, acompanyà l’alè d’una tonada que deia així:

“Sóc Guix, pols blanca per escriure ESPERANÇA dins la fosca soledat del desencís.
Sóc l’Home que no sap estar sol i que pels RACONS del seu cor, sempre hi ha ressonat el desig de cantar amb un home orquestra  al seu costat”.

Sense cap mena de dubte el destí reuneix en un precís indret i un cert moment, un preciós esdeveniment que ningú podria predir, ja que l’exactitud de Kairós s’escapa de tot càlcul matemàtic, amagant-se tota lògica pels fugissers racons dels nostres cors.

I és així com cor i destí preparen còctels en el bar del devenir que sorprenen, fins i tot, el més bregat en jocs d’atzar.

Sorpresos i contents, el Professor Globo i l’Home Guix, brindaren pel que Kairós pogués tenir preparat.