Qui era aquest Kairós? Com s’havia assabentat de l’existència del “Boira del mar”, el local on el Professor Globo solia reunir-se amb el seu cóctel diari? I el que era més extrany de tot : Com havia pogut predir amb tal exactitud i precisió matemàtiques el moment en què es produí la màgica trobada entre l’home-orquestra i el que s’acabava de convertir en el seu nou soci?

Totes aquestes preguntes es movien en una dansa delirant dins el cap del Professor Globo. I dins el got, un Negroni.

Poc després de fer el primer trago al cóctel que li havia preparat, com cada dimarts, en Joao, va fer un lleuger esclafit de llengua, a lo Humphrey Bogart i es va dirigir a l’Home-Guix.

-Així que dius que t’agrada el bloody mary… T’he de dir que en Joao fa pocs mesos que treballa aqui, però té els cullons pelats de fer bloody marys, i la veritat és que li surten bastant bé. Ara, si em deixes que et doni un consell d’entre setmana, avui demana-li un com el meu. Es veu que al seu país va treballar durant molt temps en un xiringuito on cada dia de la setmana tenia nom de coctel… dilluns manhattan, dimarts daiquiri, dimecres bloody mary, dijous caipirinha, divendres…

-No m’agrada gens aquest Joao- va interrompre en Kairós. Era la primera que li sentien la veu, i era una veu molt suau, com xiuxiuejada, però una mica ronca. Mirava fixament el cambrer, amb una mirada injectada en sang -no m’agrada gens, i no m’agradaria haver de despentinar-me avui per culpa seva-.

En Kairós tenia mal geni -varen pensar simultàniament el Professor Globo i l’Home-Guix-. Dirigint la mirada l’un a l’altre, els recent associats van comprendre que pensaven el mateix i, trepitjant-se les paraules van donar a en Kairós la medicina que necessitava.

-tranquil, home, és un pobre cambrer, fa la seva feina el millor que pot, no t’enfadis, home, pensa que aquest bar està obert des de primera hora del matí, perquè és quan venen els estibadors, a fer el cafè abans de posar-se a carregar, i a més, el pobre és de fora ¿saps quants propblemes deu tenir la seva família allà al seu país? em sembla que els ha d’enviar diners, perquè sino, bla, bla, bla…- Finalment l’home guix, veient que en Kairós abaixava veles, va cridar el cambrer :

-Joao, siusplau, posa-li un altre com el meu al nostre amic, i esmera-t’hi aquest cop, és un client molt especial, creu-me- En Joao, va assentir lleugerament, fent gala de la seva professionalitat i va disposar-se a utilitzar les seves mans en allò que millor sabia fer. La veritat és que donava gust veure en Joao treballar, semblava que Déu nostre senyor l’havia posat en aquest món només per fer aquest feina. Tots tres, en Kairós molt més calmat ja, contemplaven embadalits els moviments ràpids i precisos d’en Joao. No van deixar de mirar fins que procés va finalitzar i l’últim rajolí de la coctelera precipitava dins la copa perfectament cònica marcada amb les sigles de la Taberna : “BdM”. Aleshores un pensament fugaç va passar simultàniament per les seves ments:

[estem en una taberna del port, i mirem atònits com cauen les últimes gotes d'una coctelera en una copa... i ens sembla un succés completament extraordinari... perque? què esta passant? Quin misteri ens ha unit a tres pefectes desconeguts en aquest extrany menester?]