I mirant embadalits, els segons queien lentament omplint les seves vides, com gotes de Negroni a la copa, LA COPA, sempre la última copa, i amb l’excusa ja se n’acumulaven unes 12 sobre la barra davant dels tres embadalits. En Joao els hi planta l’enèsima ronda dibuixant aquell somriure “bahiano” que et feia estimar qualsevol cosa que t’envoltés en aquell moment, i que s’encomanava com el virus més letal, així que els tres es miràrem amb aquell somriure a la boca, aixecàren les copes i, inclinant els caps cap a l’esquena, es ficaren un xic més de líquid a les goles.

Tant bon punt els seus cossos havien tornat a la verticalitat, el Professor exclamà -Ostia puta!! Una idea, ai que pareixo un altra cançó!!!!- El Professor Globo estava trencant aigües enmig del bar! Cames ajudeu-me l’Home Guix es posa mans a la feina, posant en pràctica tot el que havia après en els seus llargs viatges al voltant d’unes dolces corbes de felicitat i passió. Amb un gest de braç ràpid i precís, alliberà la taula més propera de gerres de cervesa i bols de kikos, agafà el Globo per les aixelles i amb l’ajut d’en Kairós l’estiraren sobre la taula. El Professor es contorsionà i, de sobte, un esclat lluminós, sortint directe del cor, es projectà cap al sostre i, com un salt d’aigua, acabà inundant tot el local.

Primer de llums de tots colors, i poc després després unes veus vingudes d’un lloc llunyà i imprecís, començaren a ressonar per tot el local